Els meus alumnes lligen Històries del paradís

 

Hui volia contar-vos la feina que els havia posat als meus alumnes de 3r i 4t d’ESO per a aquestes vacances. Havien de llegir el recull de contes Històries del paradís de Xavi Sarrià i fer-ne una opinió seguint unes pautes (prelectura, postlectura, moment destacat citat, canvis i puntuació).

 

hdp

 

Volia explicar-vos aquesta primera tasca (hi ha dues més que ja comentaré més avant) que s’inclourà a la lectura augmentada (wix) de la tercera avalaució. He de dir que el motiu que avance el treball de lectura de la tercera avaluació és que el dimecres 8 de maig, Xavi vindrà al centre (sí, ja m’ho ha confirmat!) i volem rebre’l amb la feina feta per poder dur a terme una bona trobada amb l’escriptor i poder compartir les sensacions i opinions que ens ha  transmés l’obra.

Doncs bé, finalment he decidit exemplificar la feina en primera persona (i no descriure-vos-la jo). Us copie una opinió de l’alumne Germán Molina de 4t d’ESO (que encara haurà de corregir) que m’ha semblat una bona mostra d’allò que demanava.

 

OPINIÓ HISTÒRIES DEL PARADÍS

La lectura de Històries del paradís em va ocupar tres dies, de diumenge a dimarts, parlant amb exactitud. Es un llibre curt i els contes es poden llegir sense massa esforç. Realment, les històries enganxen i d’esta manera llegir no es fa pesat ni laboriós. La meua circumstància de lectura és l’ideal, perquè no m’obligo a llegir i ho faig quan em ve de gust. Llegir no em suposa un esforç, tot i que el llibre sigui d’escola. Crec que la meua actitud davant la lectura, no considerant-la un enemic, sinó una amiga, fa que si un llibre m’agrada pugui llegir-ho a totes hores. Con aquest llibre m’he sentit més obligat a llegir, ja que tenia que tindre temps per al treball, però ho he fet, dins del temps que m’havia posat com a límit, quan m’ha vingut de gust.

PRE-LECTURA

Quan vaig tindre aquest llibre entre les mans em vaig sentir desconcertat. El meu llibre era molt més gran i amb més pàgines que el que ens va portar Maite a classe. Vaig revisar-ho i no hi havia problema, pareix que és una altra edició.

Els colors apagats de la portada i la contraportada semblen donar-nos una idea del que va a ser el llibre. Un títol o bé irònic, lo qual significarà que no hi ha un “paradís”, sinó tot el contrari, o bé molt optimista i esperançador, cosa que em sembla més difícil.

La portada ens presenta a uns xiquets jugant a bàsquet. Un d’ells no pareix res feliç, els altres dos observen la cistella que ha ficat un dels dos. La cistella és vella, darrere hi ha dos edificis abandonats. No crec que en el “paradís” les cistelles estes descuidades i hi haja edificis destrossats i abandonats, és una imatge més relacionable amb uns suburbis. Les núvols del cel em fan pensar en que va a ser un llibre depressiu, un llibre de contes crus i realistes, sense prou floritures i fantasia.

Tinc ganes d’obrir el llibre i ver qué em pot donar, suposo que m’agradarà. M’agrada Xavi Sarrià, l’admiro molt, m’agrada la seua música. Ara hi ha que veure si també m’agrada la seua prosa.

Benvinguts al paradís.

POST-LECTURA

Quin llibre el de Xavi Sarrià. Crec que oblida pocs problemes i conflictes del món actual. Històries del paradís és un llibre que desperta emocions fortes, pensaments i et fa reflexionar. El llibre ens conta coses que vivim cada dia, coses que apareixen a les notícies tots el dies i, al menys a mi, m’ha fet endinsar-me en les històries, em fa sentir-me protagonista. Quan acabes, vols més, voldries tindre més històries, però no crec que hi haja problemes infinits.

Hi ha contes i hi ha contes. Alguns contes (Avorriment, Il·lusió, Equilibri…) et peguen en mig, són contes realment bons, que voldries que duraren noranta pàgines més, però clar, hi ha contes i hi ha contes. Silenci se’m va fer etern, i això que té dues pàgines, Esperança no em va agradar res, no sé perquè i em pareix que hi ha molta diferència de qualitat entre uns contes i altres. Contes com Fam seran els que després jo recordo quan pensi en aquest llibre. Por em pareix un inici de magnituds monumentals. M’agradaria comentar l’estructura. Els contes que més se m’han quedat al cap tenen una curiosa situació en el llibre. Un d’ells, obri el llibre, l’altre es situa al mig i l’últim és també l’últim del llibre. És curiós cóm, quan havia passat una part del llibre, hi havia un conte del qual no podia parar de pensar. Menció especial per a TV, un final apoteòsic.

El MOMENT del llibre, en majúscula, per a mi és el conte Il·lusió. Amb tot el respecte als demés contes, per a mi aquest és el millor. La història comença baix, comença lenta. Un constructor molt optimista que tracta de desafiar a la natura, tot normal, desgraciadament.

Pensa que aquell lloc és meravellós però també un punt avorrit. Necessita una bona atracció. I aleshores té un pressentiment: construirà.

La cosa comença a posar-se més enèrgica, a tindre més ritme. Les seues idees van convertint-se en més esbojarrades, i això al lectors ens agrada. El xic va fent més ràpid el ritme del conte, les coses se l’estant anat de les mans, però tot és possible.

Una zona d’aventures plena de rius artificials i boscos de bambú! I tant que sí! Però, i si enmig d’aquella zona d’aventures alçarà un… un… un parc temàtic ple de màgia i fantasia?!

I quan tu t’estàs imaginant a un Paco el Pocero dispost a delinquir, arriba el final, el qual és el final perfecte.

Així que no s’ho pensa dues vegades. Agafa el poal i es disposa a omplir-lo d’arena i aigua per a edificar la primera torre de la piràmide.

Sensacional.

És difícil pensar què canviaria jo del llibre, però destaca una cosa damunt de totes. Els finals dels contes. En alguns contes, els finals poden endevinar-se, en altres els finals són previsibles, en altres deceben, però hi ha finals (Il·lusió i Desfici, principalment) que em fan sorprendre, pensar en el conte i després tenir que tancar el llibre. Crec que si ha pogut fer un parell o més de contes amb aquests finals, donant-me aquestes sensacions, no estaria de més que el llibre tingués més finals pareguts. Però bé, tantes vegades se repeteix la història de canviar els finals.

Crec que Xavi, un escriptor novell, ha aconseguit fer un llibre que satisfà. Es recomanable introduir-se al “paradís”, però hi ha moments en el que voldries fugir. És segur que tindre en compte si algun dia trau altre llibre, però de moment, hem passat una bona estona al paradís.

La meua nota és un 6.

 

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s