Ensenyant Monzó

Fa molts mesos que tinc el blog aturat, la veritat que no ha estat per falta de projectes, més bé per saturació d’aquestos.

M’haguera agradat contar-vos l’experiència amb els alumnes de 1r i 2n d’Escola Gençana pel que fa a la literatura de por amb l’ajuda de Jordi Julià, l’anada a Burjassot per veure els curtmetratges que els meus alumnes van fer l’any passat a la Secció de Secundària de la Serrania i que presentaren als Premis Tirant de la Mostra Internacional de Cinema Educatiu o les escenes de Tirant lo Blanc que vam representar i enregistrar a l’institut a partir de l’adaptació que va fer la meua bona amiga Fina Pons.

Però no m’ha estat possible…

Hui he decidit explicar-vos (més bé mostrar-vos amb exemples reals) la introducció de la literatura de Monzó que he fet als meus alumnes de 1r de Batxillerat. A causa de la possibilitat de demanar l’exempció (em fa mal dir-ho i tot), vaig decidir, quan comencí el curs, fer a l’aula literatura medieval (com marca el currrículum) però avançar-me les lectures contemporànies. La primera avaluació vam fer La plaça del diamant de Rodoreda i ara, durant la segona, hem treballat El perquè de tot plegat de Monzó.

A l’igual com en la resta de lectures triades les dues classes han creat un Wix on havien de treballar els 30 contes, fent per parelles relats digitals, indvidualment valoracions del recull i del conte que més els ha sorprés i per grups, treballar les característiques pròpies de l’autor, des de la ironia a la distorsió passant per la quotidianitat de l’amor o la figura de l’escriptor.

Aquest és el de Ciències:  http://treballvalencia1bc.wix.com/perque-de-tot-plegat i, aquest, el de lletres: http://xusicamen.wix.com/elperquedetotplegat.

M’agradaria deixar-vos unes mostres de cadascuna de les parts que hem treballat i que realment m’han deixat bocabadada positivament.

Dels relats digitals em quede amb el de La força de voluntat.

La força de Voluntat Sergio i Jesús 1r Batx Humanitats

Pel que fa a la valoració dels contes, destaque, entre altres, aquesta de María Mauro:

Per a mi, El perquè de tot plegat ha estat un llibre que es podria definir amb una sola paraula: inesperat. Inesperat, perquè no és un simple recull de contes amb històries arbitràries amb l’únic fi d’entretindre; si pares verdadera atenció dóna la impressió de que Monzó té un missatge crucial i un tant apremiant per a transmetre en cada conte, en ocasions tan subtil que només pots arribar a intuir-lo; altes, demolidor. Per això pense que els contes d’aquest recull poden llegir-se o interpretar-se, i el sentit que li dones al llibre canvia radicalment. Per exemple, hi ha contes que poden donar una visió més sòrdida o morbosa, o d’altres que pareixen massa simples (o fins i tot, incomprensibles). Però hi ha un missatge subliminal que hi ha que saber descodificar. Això és el que admire d’aquest llibre, davant dels inconvenients que haja pogut trobar.

La meua nota és un 8’75.

Finalment, hi ha un treball grupal sobre la figura de l’escriptor que crec que cal esmentar.

D’ESCRIPTORS I HOMES.

Aparició de l’art de l’escriptura a El perquè de tot plegat de Quim Monzó

 L’escriptura és un tema freqüent en els llibres, sembla evident que un escriptor és la persona més indicada per a parlar del seu ofici. Txèjov, Borges, Bolaño… generacions i generacions de grans escriptors han parlat d’escriure i de la figura de l’escriptor, dibuixant-los en cadascun dels seus contes i novel·les. Quim Monzó també fa ús d’aquest tema en el seu llibre El perquè de tot plegat. A la seua manera, el català dibuixa escriptors en els seus contes i baralla els seus pensaments d’amor amb fragments sobre literatura. Pensant en els (pocs) llibres llegits i en el gran servei de la Internet, en el nostre treball –que més que un treball és una investigació- tractarem de construïr i relacionar totes les referències literàries del llibre amb possibles influències, escriptors reconeguts,  episodis, pensaments… amb la finalitat d’entendre què hi ha darrere d’aquestes aparicions. Comencem l’anàlisi, el qual seria perfecte si, a més, ens ajudarà a entendre mínimament als escriptors.

             La primera aparició de la literatura al llibre resulta al conte L’admiració, on Monzó presenta l’amor entre una xica i un escriptor de novel·les críptiques.

 “La noia és bonica i al novel·lista li agraden les noies boniques. La mira, la noia aguanta la mirada i li somriu. El novel·lista accepta; es desfà dels organitzadors i van a sopar a un restaurant” (pàg. 51)

            La definició de “críptic” parla de dificultat per a la compressió, de ser enigmàtic. La pregunta és: què és un novel·lista críptic? James Joyce i el seu Finnegan’s Wake són críptics? Ho són els llibres més foscos sobre sectes? És l’humor del mateix Monzó difícil per a gent no acostumada a la ironia i, per tant, críptic? El conte encoratja poc a dedicar-se a aquest món.

        

“Un vespre, el novel·lista críptic pren una decisió: com sigui ha d’augmentar els ingressos. Les novel·les críptiques amb prou feines donen res.” (pàg. 52)

             En el mateix conte podem observar quasi de passada un acte habitual entre escriptors i lectors com és una lectura en veu alta, en la que la veu de l’escriptor recita les seues obres o les d’algun altre, podent ser aquestes com les solitàries gravacions de Cortázar, les conferències de Octavio Paz tan odiades pels infrarealistas o discursos en “prestigiosos instituts de cultura”, com Monzó presenta.

 “La noia escolta bocabadada com el novel·lista críptic llegeix un capítol de la seva última novel·la. Quan acaba, mentre la gent aplaudeix…” (pàg. 51)

“La troba apassionant, tant, que no es pensa perdre la conferència que el novel·lista farà, l’endemà a la tarda, en un prestigiós institut de cultura de la ciutat.” (pàg. 54)

 Relacionant els contes de Monzó amb els llibres i frases que hem llegit, amb el conte Amb el cor a la mà em ve [U1] al cap una frase de Charles Bukowski, relacionada amb el final de conte: “Una vez que una mujer te da la espalda, olvídala: te aman y de repentealgo se da la vuelta. Te pueden ver muriéndote en una cuneta, atropellado por un coche y pasarán a tu lado”. Aquesta degradació d’una relació mencionada apareix al conte de forma molt clara. Una relació que sembla perfecta començat amb el jurament d’amor etern i sinceritat canvia totalment fins a l’odi en dos paràgrafs. Bukowski se les sabia totes.

 “Es miren l’un en els ulls de l’altre i es juren amor i fidelitat eterns.” (pàg. 63)

“Ella li diu que és un imbècil. Ell es veu obligat a dir-li que no se sent gens imbècil i que està convençut que, si s’hagués de provar qui posseeix un cervell més potent, el d’ella no seria el guanyador.” (pàg. 65)

 Si abans parlàvem d’un concepte relacionat amb la literatura com les lectures en veu alta, ara hem de parlar d’un altre, no tan evident, però potser encara més important. Ens referim a l’aparició de cafeteries i del cafè, el lubricant amb el qual comença una gran obra literària. Va dir el poeta angles T.S. Eliot “He medido mi vida con cucharillas de cafè”. Si pensem que ha passat la vida escrivint, és normal que el Premi Nobel autor de The Waste Land haja hagut de beure molt cafè. I no són pocs els autors que han elogiat el poder de la cafeïna, estan també Truman Capote, Balzac, Alexander Pope i un llarg etcètera. És probable que Monzó també es meravellara amb el poder del cafè a l’hora d’escriure, fent així que les cafeteries siguen un punt d’encontre per als seus personatges.

 “Tres hores més tard, en una cafeteria de la Diagonal, l’home que d’adolescent s’emprovava els sostenidors de sa mare li diu d’anar a casa seva (d’ell). Hi van. La noia s’ofereix a preparar ella mateixa els whiskies.” (pàg. 90)

“L’home blau s’està al cafè, fent anar la cullereta dins d’una tassa de poniol. Se li acosta un home magenta, amb aspecte neguitós.” (pàg. 55)

 I és llegint els últims contes del llibre quan veiem a l’escriptor com a protagonista. Monzó es reserva el millor per al final i d’una forma subtil introdueix dins de les seues creacions característiques que recorden grans moments de la literatura. El primer dels dos contes és La divina providència que ja des del títol fa referència a la literatura. El concepte de divina providència identifica la intervenció del déu cristià amb el fi d’ajudar als homes. El concepte es pot associar amb el Deus ex machina pertanyent al teatre grec. En els dos conceptes una deïtat intervé de forma clau en els esdeveniments d’un llibre, normalment sent la solució il·lògica per als problemes. En aquest conte no hi ha solució “màgica” per a l’esborrament dels llibres de l’autor, aleshores no hi ha exemples pràctics al llibre. Per entendre millor el concepte, el psicoanalista Sigmund Freud desenvolupa el terme en relació al terreny del pensament humà:

 “Sería muy simpático que existiera dios, que hubiese creado el mundo y fuese una benevolente providencia; que existieran un orden moral en el universo y una vida futura; pero es un hecho muy sorprendente el que todo esto sea exactamente lo que nosotros nos sentimos obligados a desear que exista.”

             El mencionat relat narra la història d’un escriptor obsessionat amb la creació d’una obra immensa (de la qual porta setanta-dos volums i poc o res ens conta Monzó sobre ella) anomenada Gran obra. Sembla evident la relació d’aquest personatge amb un dels més grans i importants escriptors de la història de la literatura: Honoré de Balzac. El francés va tindre una idea molt semblant quan als voltants de l’any 1834 va decidir crear un ambiciós projecte, La comédie humaine. Balzac tractava d’aconseguir els 137 llibres amb la fi de representar la societat de l’època i, així com sembla que li passarà al protagonista del relat, dedicà gran part de la seua vida fins a la mort a aquest projecte. No sabem si Balzac va tindre problemes a la tinta dels seus manuscrits, el que podem saber amb quasi tota seguretat és que Monzó s’inspirà en aquest bigotut escriptor per al seu protagonista.

 “L’erudit que, de manera pacient i ordenada, ha dedicat cinquanta dels seus seixanta-vuit anys de vida a escriure la Gran Obra s’adona, un matí, que la tinta de les lletres de les primeres pàgines del primer volum comencen a esvair-se.” (pàg. 163)

 I endinsant-nos en la ficció, hi ha un altre paral·lelisme totalment evident. En aquest cas, el personatge es presenta com “Una gorra de cazador verde   apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orejeras verdes, llenas de unes grandes orejas y pelo sin cortar […] sobresalían a ambos lados como señales de giro […]. Los labios, gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus  comisuras.” (pàg. 15, La conjura de los necios, Ed. Anagrama). L’il·lustre personatge del qual parle és, sense cap dubte, Ignatius J. Reilly, de l’obra A confederacy of dunces del difunt John Kennedy Toole. Aquest insuportable i graciós home, que ben bé podria ser un personatge desgraciat d’aquest llibre de Monzó, porta entre mans tota la seua vida la creació d’una obra màxima també, a la que titula Gran Jefe. Imaginem que les relacions entre els personatges i els seus llibres no són involuntàries, per això cal relacionar el conte amb el llibre.

 “Por fin, en respuesta a los gritos de Ignatius, bajóhasta el coche y leechó en el regazo el segundo cargamento de cuadernos Gran Jefe. –Creo que aún quedan algunos debajo de la cama.” (pàg. 387, La conjura de los necios, Ed. Anagrama).

 El productiu conte també és relacionable amb el francés Marcel Proust, un altre gran escriptor dins de la història de la literatura. Si algú parla de “Gran Obra”, À la recherche du temps perdu (en català A la recerca del temps perdut) ha de vindre al cap. Una novel·la, que són set novel·les, en la qual Proust portaria l’escriptura en prosa a límits insospitats, pot ser considerada una “Gran Obra”. A més, Monzó ens dòna el detall de fer una indirecta menció amb la qual eixim de dubtes.

 “I no poder recuperar el temps perdut no li fa tant de pànic com la certesa que a aquestes altures no serà a temps de saber com aprofitar el que li queda.” (pàg. 167)

 Per a finalitzar amb el desglossament d’aquest relat, en ell també podem llegir sobre una de les grans preocupacions de qualsevol escriptor – tot i que en aquest cas és una preocupació, però res important: encontrar un editor. Algú va dir que tot escriptor escrivia per a algú concret, sembla que això sempre és real. Alguns escriuen per les amades, altres per al gran públic, i fins i tot hi ha qui escriu per a si mateix. El protagonista del conte sembla de l’últim grup, però també escriu per a ser publicat, com en una reflexió en deixa veure. Hi ha editors i hi ha editors, tots volen un, tots volen ser editats, per això el personatge pensà en un primer moment aquesta idea. És necessari mencionar dos noms que podrien donar una àmplia idea de la importància d’un editor: Max Brod i Gordon Lish. El primer, Brod, va ser amic i editor de Franz Kafka (sobren presentacions). El segon, Lish, va ser editor d’un gran contista nord-americà, Raymond Carver. Brod va ser l’home que es va encarregar de què els llibres de Kafka tinguen la importància que hi tenen. Ell va ser l’home que es va enfrontar amb els manuscrits d’un difunt Kafka i ell va ser qui en vida va guiar-lo pel camí de l’escriptura. De Lish es diu, sembla que certament, que va reescriure molts dels primers contes de Carver, arribant a canviar finals i contes sencers. Guiant-nos amb aquests exemples podem arribar a entendre la gran importància d’un editor de qualitat, que és com un bon productor en un disc.

 “Però, si dedica l’esforç i el temps a buscar l’editor, ni podrà dedicar el temps necessari a refer els volums a mesura que es vagin malmetent ni podrà dedicar-se a escriure els volums finals.” (pàg. 166)

 L’últim conte del llibre, anomenat El conte, és una oda a la necessitat d’escriure un bon títol en les obres literàries. L’argentí Rodrigo Fresán va fer una descripció molt correcta del que significa un títol en el seu article Con título: “El título como lo primero que pienso de un libro […]. El título como ojo de cerradura en la puerta de una novela. El título como el viento que llena las velas y empuja a puerto a una colección de relatos”. És normal que l’escriptor del conte de Monzó es preocupe tant pel títol fins a acabar trencant el seu conte perfecte, perquè un bon títol pot fer que algú compre un mal llibre, però un mal títol pot fer que algú deixe de comprar un bon llibre. ¿Què haguera passat si el Nocturno de Chile de Roberto Bolaño s’haguera cridat Tormenta de mierda, així com l’autor volia fins que el seu editor, el gran Jorge Herralde, el va convéncer per canviar el nom (altre cop la importància de l’editor)?Hi ha un moment en el qual el protagonista baralla la idea d’anomenar el conte Sense títol. D’aquesta idea parlà Rodrigo Fresàn en un dels contes del seu molt recomanable llibre La velocidad de las cosas: “Siempre me causócierta inquietud (en realidad una muy distintiva y, a mi parecer, comprensible irritación) el modo en que, en ocasiones, los artistes plásticos evitan ponerles nombre a muchas de sus obres. ¿Por qué? ¿Para qué? ¿Qué quieren decir y decirnos cuando no nos dicen nada o, peor, nos dicen que no tienen nada para decirnos? (La velocidad de las cosas, pág. 151, Ed. Mondadori). Paraules que inviten a pensar que cal donar un títol a un llibre i tractar que siga bo, però sempre sense arribar al punt de tirar a la paperera el treball fet.

 “Tots els títols que se li acuden li destrossen el conte: o són obvis o bé fan caure la història en un surrealisme que en trenca la senzillesa. O bé són atzagaiades que l’hi esguerren.” (pàg. 170)

             Acabat un treball i traient conclusions, cal preguntar-se dues coses: L’alumne s’ha divertit fent-lo? L’ha ajudat a aprendre alguna cosa? La resposta a la primera pregunta, normalment, és un no, perquè rara vegada una obligació és divertida. La segona pregunta ja té diverses possibilitats. Aquest treball pot haver-li ensenyat coses del llibre llegit que no sabíem, li podria haver ajudat a entendre-ho millor i a descobrir els seus punts més curiosos, que també. Pot ser que si li faltés la possibilitat de crear lliurement i d’aprendre amb això, també li faltaria l’essència de l’ensenyança. Però no li ha faltat. Se li ha donat la possibilitat de presentar, dins d’un tema, un treball més o menys lliure, i per això l’alumne només pot agrair-lo molestant-se i interessant-se a investigar i en tractar de fer alguna cosa més que resignar-se a copiar quatre frases escrites per Monzó – encara que també seria un gran treball -. L’alumne no pot sinó buscar i triar informació, ordenar-la i presentar-la de la forma més similar al que hi ha al llibre el qual està treballant. I si quan l’alumne acaba d’agrupar tota aquesta informació coherentment i, per tant, el treball i sap amb seguretat que ha aprés, l’alumne es quedarà tranquil i sabrà amb certesa que ha valgut la pena haver investigat i, en conclusió, haver treballat. Finalment, només li quedarà esperar que els altres puguen gaudir el seu treball com ell ha gaudit fent-lo.


 I bé, a més d’aquests Wix (i del gran i costós treball que això implica), vaig fer un parell de lectures en veu alta, a mena de contacontes,  de reflexió fent-ho coincidir amb dates simbòliques. Per al Dia dels Enamorats, trií el conte de “Sant Valentí” (la prelectura fou bona però la posterior, molt millor); per al Dia de la Dona, vaig llegir-los “La carta” i férem una mena de debat sobre la llibertat sexual que crec els agradà prou. A més, per comparar els seus realts digitals, vam veure la versió cinematogràfica de l’obra on reconeixeren perfectament en pantalla  cadascun dels contes llegits.  

Ara que acaba l’avaluació, puc afirmar que els meus alumnes ja coneixen Quim Monzó.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s