Creacions literàries d’Uf, va dir ell

Mireu quines creacions literàries (amb 150 paraules) han fet alguns alumnes de 2n de batxillerat a partir del conte de Quin Monzó Uf, va dir ell! Molt bon treball i una altra pràctica de cara a l’examen de selectivitat J

Doncs mira que tu, va dir ell
Ell omplia la copa d’ella amb un vi barat. -Doncs mira que tu, va dir ell (era una frase que repetia molt des de xicotet com a mètode de defensa). Ella havia comentat que ell estava una mica mal vestit. Eixa nit havien quedat per a tornar a sentir passions que feia temps que no sentien (anar l’autocine ja no era el mateix). -T’agrada la pizza que he fet? Ella se’l va mirar malament. -Encara està congelada pel centre, la qual cosa ell sabia, perquè mai havia aprés a cuinar. Després d’un romàntic dinar, van anar a l’habitació (on una imatge de la Verge al capçal del llit els cuidava). Amb el matí entrat, ella es va despertar tocant amb la cara al coixí baves d’ell (roncar, bavejar i tirar-se pets eren costums seus al llit). -Ahir vas estar molt malament, va dir ella pensant en el temps que havia passat sense plaer. -Doncs mira que tu, va dir ell (era una frase que repetia molt des de xicotet com a defensa).
Germán Molina

Uf, arròs al forn
Va prendre la primera cullerada de l’arròs al forn. Cremava i ell tractava de parlar amb la boca plena. Gens ni mica de gràcia. Ella no va provar res en tota l’estona, preferia mirar la televisió. Asseguts al llit amb una petita taula de suport menjaven l’arròs amb cigrons (a ella no li agradaven, motiu pel qual va trigar a tastar-lo). – Si vols puc fer-te una altra cosa. Però ella no es va molestar a contestar. Ningú dels dos parlava i el silenci s’apoderava de l’estança, freda i de color granat mal pintat (per ell, de segur, va pensar). Van estar arraulits tota la vesprada, tot i que van arribar a la finestra una bandada d’ocells i van picar-la fins a fer-la miques, i tot seguit es van anar. Res, res el va fer moure un sol muscle fins al dia següent. Van desdejunar arròs al forn, petició d’ella.
Carla Monrabal

Joan i Maria van viatjar a París per a celebrar els seus vint-i-cinc anys de casats. Viatge que havien pagat els seus fills com a regal d’aniversari. Durant el viatge en avió quasi no van creuar paraula. -Has vist el que ha ocorregut en aquest setmanari parisenc?-va preguntar ella sense alçar el cap del periòdic. -Sí, és molt trist que la gent mate per unes simples caricatures -va dir ell amb la mirada al seu llibre, també sense mirar-la. La resta del trajecte van estar en silenci els dos. Quan van arribar a l’hotel van deixar la maleta, es van endreçar i van eixir al carrer. Van anar a visitar el Louvre, la Défense, l’arc del Triomf i van pujar a la Torre Eiffel. Van comprar uns regals per als seus fills i nets i van tornar a sopar a l’hotel. Tampoc van creuar paraula. De nit, cadascú al seu costat del llit. Maria pensant en les ganes que tenia d’acabar aquell estúpid viatge per a anar-se’n amb les seues amigues a Barcelona. Joan pensant en la seua nova secretària, la de les cames interminables.
Claudia Estevan

Van seure al banc amb parsimònia, en silenci. Fumaven. —Fa bon matí, va dir Josep finalment, llevant-se la pipa de la boca. Era una pipa bona, vella, molt gastada. Una herència familiar. L’Antoni va continuar fumant (la remor de les ones era adormidora i no tenia ganes de parlar). — Potser refredarà després, va dir, tanmateix. — Sí, potser, estigué d’acord Josep. Es van quedar una altra vegada en silenci. El sol feia a poc a poc el seu recorregut en el cel, amunt i amunt, sobre les ones. Un colp de la brisa va torçar la boina del Josep. Considerà redreçar-la, però finalment la va deixar. Tampoc li molestava tant, i s’estava tan bé allí al solet… La marea pujava. La platja s’omplia de gent, de nens que jugaven, parelles passejant, un jove corrent… Un xiquet passà cridant al costat del banc. La vida envoltava els dos homes, però els evitava, com si estigueren en una bombolla impenetrable. Relliscava i moria. — El món està boig, va declarar l’Antoni. Josep no va dir res. El món estava boig, realment. — Abans, continuà l’Antoni, abans les coses eren diferents. L’altre va fer que si amb el cap. El dia avançava sense treva. Quan s’adonaren, el sola havia baixat. Refredava. Sense pressa, els dos s’alçaren i s’acomiadaren amb un gest familiar. Un altre dia. I un altre més. Demà es tornaran a trobar al mateix lloc, a la mateixa hora, al mateix banc. Amb parsimònia, en silenci. Fumaran. — Fa bon matí, dirà Josep finalment, llevant-se la pipa de la boca. Excepte si plou, clar. Però no es probable.
María Mauro

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s